“Volia oferir una visió insòlita de la Guerra Civil”
Miquel Manzano és autor de la novel·la ‘El miliciano abatido’
Miquel Manzano, autor de la novel·la 'El miliciano abatido'
La fascinació per l’hongarès Robert Capa l’ha portat a escriure ‘El miliciano abatido’ (ed. Alcalá), un llibre amb el qual avancem fins a la primera línia del front de la Guerra Civil. Miquel Manzano va ser el protagonista de l’entrevista de la secció ‘Viu la història des de casa’ del número 141 del SÀPIENS.
A través de la teva novel·la descobrim la Guerra Civil des d’una perspectiva inèdita, la dels reporters de guerra i fotoperiodistes. Per què vas triar aquest enfocament?
Volia oferir una perspectiva insòlita d’un conflicte del qual s’ha parlat i escrit moltíssim, i vaig pensar que la figura del popular reporter de guerra Robert Capa, per la seva implicació en la cobertura del conflicte bèl·lic i per la seva atractiva personalitat, em podria ajudar a crear una relat interessant i amè. ‘El miliciano abatido’ és una novel·la de ficció històrica repleta de personatges reals, la qual cosa crec que aporta interès i veracitat a la història. Alguns d’aquests personatges són la seva parella Gerda Taro, amb qui va mantenir una turmentosa relació amorosa, David Seymour, Henri Cartier-Bresson, Ernest Hemingway, amb qui establiria una gran amistat, ja que compartien l’afició per les dones, el risc, el joc i la beguda.
Una visió global de la guerra on també caben els brigadistes internacionals.
Sí. La novel·la m’ha permès endinsar-me en les motivacions i els sentiments dels milers de voluntaris d’arreu del món que van decidir donar suport a un conflicte que aparentment poc tenia a veure amb les seves vides, així com aprofundir en detalls històrics del conflicte menys coneguts, com la singularitat de les diferents brigades internacionals que van mobilitzar uns 40.000 soldats procedents de 53 països. Hi va haver brigades de tota mena, com la popular Brigada Lincoln, la primera força armada nord-americana no segregada de la història. Curiosament, al seu país d’origen, blancs i negres encara viurien segregats durant molts anys. En altres brigades fins i tot hi va haver voluntaris xinesos o cubans que s’havien inscrit a les oficines de reclutament situades a París.
Però no tots els estrangers van venir a combatre el feixisme.
Efectivament, també he inclòs detalls sobre l’expansió nazi al nostre país mitjançant un entramat d’empreses germàniques que tindrien un paper clau en la insurrecció militar dels nacionals. Alemanya i Itàlia, que van tenir una implicació directa en la guerra, van fer servir innovadores tàctiques bèl·liques que posteriorment s’utilitzarien en la Segona Guerra Mundial.
Després de llegir el relat, queden clars dos conceptes: l’excepcionalitat de Robert Capa i l’autenticitat del seu ‘Falling soldier’. Què és el que et sembla més destacable del fotògraf hongarès?
Més que concloure amb un veredicte favorable o desfavorable sobre la qüestionada fotografia i, especialment, sobre la integritat del mateix Robert Capa (cosa pràcticament impossible, ja que els negatius de la mort del milicià abatut no van aparèixer al ‘Maletí Mexicà’), valdria la pena reflexionar si els milers d’instantànies preses pel mateix fotògraf, arriscant la seva vida en moltes ocasions, no són suficients per corroborar i admirar el seu estil fotogràfic. Un estil directe, arriscat i intrèpid. L’estil i el seu compromís humà, més que una única instantània, és el que personalment crec que caracteritza o defineix un artista o un fotògraf.
Malgrat això la meva posició sobre la fotografia del ‘Miliciano’, amb la informació i els documents que s’han trobat a data d’avui, és que és autèntica. Encara que sí és cert que els fotògrafs Capa i Taro estaven escenificant (una pràctica habitual entre els fotògrafs de l’època) quan el milicià va rebre l’impacte.
Quins arguments aporten els experts?
Atesa la importància d’aquesta qüestió, a la novel·la dedico un capítol sencer a analitzar com alguns historiadors i estudiosos de la fotografia han investigat durant anys la cèlebre controvèrsia. Un d’ells és l’historiador alcoià Ricardo Bañó, que tenia un amic que va formar part de la columna alcoiana que aquell 5 de setembre va combatre a Cerro Muriano, on es va produir l’incident. El seu amic Mario Brotons recordava que aquell mateix dia havia escoltat que Federico Borrell García, conegut com Taino, havia estat abatut al front. Després d’investigar va concloure que Federico Borrell García va ser l’únic milicià de la columna alcoiana que va perdre la vida aquell tràgic dia.
En el mateix capítol incloc l’anàlisi forense que va realitzar el capità Robert L. Franks, el detectiu cap de la secció d’homicidis del Departament de Policia de Memphis, que va analitzar les fotografies del moment de la mort com si es tractessin d’una autèntica prova en un cas d’assassinat. El forense va concloure que, per la posició de la mà esquerra i pel fet que el milicià encara subjectava el fusell tot just abans de caure, fet que li impediria parar el cop si hagués estat fingint, la fotografia era autèntica.
Capa va donar alguna vegada la seva versió sobre el ‘Falling soldier’?
Fa només uns mesos, en ocasió del centenari del naixement del fotògraf, l’ICP (International Center of Photography), organització que gestiona el llegat del fotògraf, ha donat a conèixer una entrevista de ràdio inèdita dels anys 40 en què Robert Capa és preguntat per la controvertida fotografia. Ell explica, amb el seu particular accent i sentit de l’humor, que la fotografia la va prendre mentre ell i la Gerda escenificaven unes quantes instantànies amb la columna de milicians d’Alcoi.
Coneixent la fanfarroneria i l’afició que tenia el fotògraf d’exagerar les seves gestes, d’haver mentit no ho hauria fet a mitges, dient que l’havia aconseguit mentre escenificava amb un grup de milicians en un moment de calma. Podia haver explicat que va prendre la fotografia que el va convertir en el millor reporter de guerra de tots els temps, segons la revista ‘Picture Post’, enmig d’una batalla arriscant la seva vida. Ja ho havia fet en altres moments transcendentals de la història bèl·lica mundial, com el desembarcament de Normandia amb els aliats el 1945. En aquella ocasió va desembarcar amb la primera onada de soldats jugant-se la vida i aconseguint unes instantànies que recullen la ferocitat i el risc letal de les grans batalles de guerra.
Capa també va ser un visionari amb la creació de l’agència Magnum. A la teva novel·la llegim com se li acut aquest nom al fotògraf. Quin llegat ens queda d’ell i què en podem aprendre?
Pel nom de l’agència es va inspirar en les ampolles de xampany Magnum que els fotògrafs solien veure’s als cafès parisencs de Montparnasse per celebrar els seus èxits professionals. Robert Capa, sens dubte, va ser un visionari avançat a la seva època i va tenir l’enorme privilegi de crear escola en una professió que avui sembla estar destinada a desaparèixer, a causa principalment de les dificultats econòmiques globals amb la imperant necessitat de retallar costos i per la incursió en el periodisme de les noves tecnologies.
Una de les raons que van portar Capa a fundar Magnum va ser la de protegir els drets dels fotògrafs sobre la seva obra. Avui aquest problema persisteix i podríem dir que s’ha agreujat per l’ús incontrolat de les noves tecnologies i Internet. Desgraciadament, els reportatges de qualitat i profunditat són difícils de trobar en els mitjans contemporanis i la cobertura fotogràfica dels successos la majoria de les vegades es produeix amb massa celeritat i poc rigor. Potser el futur del fotoperiodisme passi per una mena de cooperativisme, amb un Magnum 3.0 com Capa ja va entreveure dècades enrere.
A través de la teva novel·la descobrim la Guerra Civil des d’una perspectiva inèdita, la dels reporters de guerra i fotoperiodistes. Per què vas triar aquest enfocament?
Volia oferir una perspectiva insòlita d’un conflicte del qual s’ha parlat i escrit moltíssim, i vaig pensar que la figura del popular reporter de guerra Robert Capa, per la seva implicació en la cobertura del conflicte bèl·lic i per la seva atractiva personalitat, em podria ajudar a crear una relat interessant i amè. ‘El miliciano abatido’ és una novel·la de ficció històrica repleta de personatges reals, la qual cosa crec que aporta interès i veracitat a la història. Alguns d’aquests personatges són la seva parella Gerda Taro, amb qui va mantenir una turmentosa relació amorosa, David Seymour, Henri Cartier-Bresson, Ernest Hemingway, amb qui establiria una gran amistat, ja que compartien l’afició per les dones, el risc, el joc i la beguda.
Una visió global de la guerra on també caben els brigadistes internacionals.
Sí. La novel·la m’ha permès endinsar-me en les motivacions i els sentiments dels milers de voluntaris d’arreu del món que van decidir donar suport a un conflicte que aparentment poc tenia a veure amb les seves vides, així com aprofundir en detalls històrics del conflicte menys coneguts, com la singularitat de les diferents brigades internacionals que van mobilitzar uns 40.000 soldats procedents de 53 països. Hi va haver brigades de tota mena, com la popular Brigada Lincoln, la primera força armada nord-americana no segregada de la història. Curiosament, al seu país d’origen, blancs i negres encara viurien segregats durant molts anys. En altres brigades fins i tot hi va haver voluntaris xinesos o cubans que s’havien inscrit a les oficines de reclutament situades a París.
Però no tots els estrangers van venir a combatre el feixisme.
Efectivament, també he inclòs detalls sobre l’expansió nazi al nostre país mitjançant un entramat d’empreses germàniques que tindrien un paper clau en la insurrecció militar dels nacionals. Alemanya i Itàlia, que van tenir una implicació directa en la guerra, van fer servir innovadores tàctiques bèl·liques que posteriorment s’utilitzarien en la Segona Guerra Mundial.
Després de llegir el relat, queden clars dos conceptes: l’excepcionalitat de Robert Capa i l’autenticitat del seu ‘Falling soldier’. Què és el que et sembla més destacable del fotògraf hongarès?
Més que concloure amb un veredicte favorable o desfavorable sobre la qüestionada fotografia i, especialment, sobre la integritat del mateix Robert Capa (cosa pràcticament impossible, ja que els negatius de la mort del milicià abatut no van aparèixer al ‘Maletí Mexicà’), valdria la pena reflexionar si els milers d’instantànies preses pel mateix fotògraf, arriscant la seva vida en moltes ocasions, no són suficients per corroborar i admirar el seu estil fotogràfic. Un estil directe, arriscat i intrèpid. L’estil i el seu compromís humà, més que una única instantània, és el que personalment crec que caracteritza o defineix un artista o un fotògraf.
Malgrat això la meva posició sobre la fotografia del ‘Miliciano’, amb la informació i els documents que s’han trobat a data d’avui, és que és autèntica. Encara que sí és cert que els fotògrafs Capa i Taro estaven escenificant (una pràctica habitual entre els fotògrafs de l’època) quan el milicià va rebre l’impacte.
Quins arguments aporten els experts?
Atesa la importància d’aquesta qüestió, a la novel·la dedico un capítol sencer a analitzar com alguns historiadors i estudiosos de la fotografia han investigat durant anys la cèlebre controvèrsia. Un d’ells és l’historiador alcoià Ricardo Bañó, que tenia un amic que va formar part de la columna alcoiana que aquell 5 de setembre va combatre a Cerro Muriano, on es va produir l’incident. El seu amic Mario Brotons recordava que aquell mateix dia havia escoltat que Federico Borrell García, conegut com Taino, havia estat abatut al front. Després d’investigar va concloure que Federico Borrell García va ser l’únic milicià de la columna alcoiana que va perdre la vida aquell tràgic dia.
En el mateix capítol incloc l’anàlisi forense que va realitzar el capità Robert L. Franks, el detectiu cap de la secció d’homicidis del Departament de Policia de Memphis, que va analitzar les fotografies del moment de la mort com si es tractessin d’una autèntica prova en un cas d’assassinat. El forense va concloure que, per la posició de la mà esquerra i pel fet que el milicià encara subjectava el fusell tot just abans de caure, fet que li impediria parar el cop si hagués estat fingint, la fotografia era autèntica.
Capa va donar alguna vegada la seva versió sobre el ‘Falling soldier’?
Fa només uns mesos, en ocasió del centenari del naixement del fotògraf, l’ICP (International Center of Photography), organització que gestiona el llegat del fotògraf, ha donat a conèixer una entrevista de ràdio inèdita dels anys 40 en què Robert Capa és preguntat per la controvertida fotografia. Ell explica, amb el seu particular accent i sentit de l’humor, que la fotografia la va prendre mentre ell i la Gerda escenificaven unes quantes instantànies amb la columna de milicians d’Alcoi.
Coneixent la fanfarroneria i l’afició que tenia el fotògraf d’exagerar les seves gestes, d’haver mentit no ho hauria fet a mitges, dient que l’havia aconseguit mentre escenificava amb un grup de milicians en un moment de calma. Podia haver explicat que va prendre la fotografia que el va convertir en el millor reporter de guerra de tots els temps, segons la revista ‘Picture Post’, enmig d’una batalla arriscant la seva vida. Ja ho havia fet en altres moments transcendentals de la història bèl·lica mundial, com el desembarcament de Normandia amb els aliats el 1945. En aquella ocasió va desembarcar amb la primera onada de soldats jugant-se la vida i aconseguint unes instantànies que recullen la ferocitat i el risc letal de les grans batalles de guerra.
Capa també va ser un visionari amb la creació de l’agència Magnum. A la teva novel·la llegim com se li acut aquest nom al fotògraf. Quin llegat ens queda d’ell i què en podem aprendre?
Pel nom de l’agència es va inspirar en les ampolles de xampany Magnum que els fotògrafs solien veure’s als cafès parisencs de Montparnasse per celebrar els seus èxits professionals. Robert Capa, sens dubte, va ser un visionari avançat a la seva època i va tenir l’enorme privilegi de crear escola en una professió que avui sembla estar destinada a desaparèixer, a causa principalment de les dificultats econòmiques globals amb la imperant necessitat de retallar costos i per la incursió en el periodisme de les noves tecnologies.
Una de les raons que van portar Capa a fundar Magnum va ser la de protegir els drets dels fotògrafs sobre la seva obra. Avui aquest problema persisteix i podríem dir que s’ha agreujat per l’ús incontrolat de les noves tecnologies i Internet. Desgraciadament, els reportatges de qualitat i profunditat són difícils de trobar en els mitjans contemporanis i la cobertura fotogràfica dels successos la majoria de les vegades es produeix amb massa celeritat i poc rigor. Potser el futur del fotoperiodisme passi per una mena de cooperativisme, amb un Magnum 3.0 com Capa ja va entreveure dècades enrere.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2014/03/-volia-oferir-una-visio-insolita-de-la-guerra-civil-4205.php
No hay comentarios:
Publicar un comentario